«Les línies imaginàries» és una obra colorista i enjogassada, embogida i filosòfica. El text beu
conceptualment i formal del teatre de l’absurd, però el seu és un
existencialisme lluminós que barra el pas a la desesperació. Una successió d’esdeveniments i diàlegs improbables sacseja l’espectador. Un devessall d’imatges rotundes inunda l’escenari. «Les línies imaginàries» vessa de llibertat instintiva, de voluntat conscient i d’alegria de viure.
En un poblet remot i abandonat, l’ALCALDE i la INSPECTORA compleixen els seus respectius deures oficials. Tanmateix, tots dos amaguen amb zel i un cert pudor la seva veritable identitat. Les seves múltiples i exuberants identitats, de fet. Ben aviat, una munió de dobles de l’un i de l’altra –tantes com personalitats reprimides o potencials aconsegueixin manifestar– atapeiran el llogarret i entaularan un combat.
«Les línies imaginàries» juga alhora amb les paraules i amb les imatges, multiplicant-les, capgirant-ne el sentit, fent-les calidoscòpiques. També regira i desmunta els llocs comuns de la moral: la unitat indivisible de la identitat; la prioritat dels deures contrets o imposats per damunt de la voluntat, de l’enteniment i de la mateixa existència; la consideració i el respecte aliens com a mesura irrefutable de la pròpia vàlua; etcètera.
Properament, l‘editorial Cal Siller publicarà «Les línies imaginàries» de Ruth Vilar.
Deja una respuesta